NOTA: Si vols saber quin és el futur (o no) de les emissions per internet, potser t’interessa l’apunt La televisió al 2035.
Diuen que una reorganització de les ones farà que a les illes Balears desapareguin canals TDT de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV).
Si l’important és veure les produccions de la CCRTV, ho teniu resolt amb 35 € i una connexió WiFi a internet. Menys cost que no pas deixonar l’antena TDT col·lectiva, i sense els avantatges que intentaré explicar.
Abans que res, cal dir que des d’una tauleta, mòbil, ordinador portàtil o sobretaula ja podeu veure i escoltar les produccions de la CCRTV, a més de gairebé totes les audiovisuals en català del món, cosa que inclou Ona Mediterrània amb el nostre fantafabulós Mallorca en Xarxa. Però aquest cop anirem una mica més enllà. Fem-ho a pams.
Primer pam
El primer canvi és abandonar el senyal TDT per limitar-se a internet. He usat la paraula ‘limitar-se’ per a construir una frase bona d’entendre, però res més lluny de la realitat tècnica: el realment limitat, i de molt, és la TDT.
La primera limitació de la TDT és a les concessions administratives que dicten qui pot emetre o no. En aquest moment són en mans del govern de Báuza el dèspota, i el resultat és el que ja coneixeu. A internet pot emetre tothom –de moment.
La segona limitació de la TDT és a la graella. Al que coneixem com ‘canal’, només hi poden emetre una cosa alhora. Sembla lògic, perquè només podem mirar o escoltar una cosa a l’hora. Ja. I només podem menjar una vegada. Però què passa si ens ve de gust peix i no carn? Per això van sorgir les cartes. Doncs la TDT és un «lentejas, si las quieres las comes y sino, las dejas». Internet sí permet televisió i ràdio a la carta. En diuen podcast i vídeo, tot i que m’agrada més postcast: el post del cast, de les emissions amb so i imatges en moviment.
Per les evidents comoditats de menjar, veure i escoltar a la carta pel mateix preu que de menú, en descobrir el postcast sovint ningú no torna a la TDT ni la FM si no és per accident.
Però la inèrcia pesa massa i cal que alguna cosa important faci que oblidem completament la TDT i la FM. En el meu cas va ser una mudança, ara fa un any: el cable de l’antena no arriba allà on vull el televisor. Au, fora TDT. En el vostre cas, el primer pam pot arribar pels darrers canvis als canals de TDT: fa mandra tornar a sintonitzar-ho tot. I és el que Báuza vol que feu.
Doncs fora TDT.
Primer pam resolt, i tal dia farà un any.
Segon pam
Si som sincer i us dic que al segon pam el televisor també va fora, aleshores m’enviau a porgar fum sense contemplacions. Doncs no ho diré.
(Encara)
És comprensible, són massa canvis en poc temps. Els vostres pares ja van haver de llevar les randes i les figures de Lladró de damunt del Grundig.
(Ho deia ben clar: GRUNDIG en lletres daurades, fixades amb precisió alemanya a un moble que escenificava la perfecte imitació de les fustes més nobles de la selva negre)
Que continuï el televisor.
Va, i la batamanta.
Encara sou aquí?
No us espanteu, que només prescindirem de la TDT.
Així, per aconseguir el segon pam, ens cal tres coses:
- Convenciment. Al «primer pam» ho he provat exposant les limitacions de la TDT i esmentant un dèspota.
- Comprar un Chromecast. Això és nou, ara hi vaig.
- Llençar el cable de l’antena TDT al contenidor de rebuig (excepte si sou com jo i ho guardeu tot 5 anys encara que no ho feu servir, excepte les llimones al frigorífic, que són 2 mesos)
Segon pam i mig
El Chromecast
Faig una extensió al segon pam, perquè ens enfrontem a una cosa molt feixuga per qualsevol català: comprar una cosa desconeguda.
Fi fos ‘normal’, aleshores no passaria res i no caldria cap segon pam i mig. Per coses ‘normals’ tenim l’estàndard del pollastre a l’ast, dels diumenges, amb patates ‘chips’ a 12 € el quilo. I pagar-ne 30 € d’autopista i 30 més de benzina per cruspir-s’ho tot plegat ben lluny. Molt lluny.
Però un Chromecast, què és?
És una cosa negre de la mida d’una memòria USB gran, de les antigues –les modernes són tant petites que no saps per on agafar-les. Duu WiFi per un costat i HDMI per un altre. Costa entre 20 i 35 €. Dins la caixa hi ve el Chromecast, un alimentador amb cable que també serveix per carregar altres coses perquè és un MicroUSB.
A més, la caixa és de cartró bo.
No res; tot plegat, entre 7 i 10 € tret de fàbrica a la Xina. Però a Google, ja se sap.
Imagineu que la caixa no diu Google, sinó Lays. Una cosa tant ‘normal’ com les patates ‘chips’.
Segon pam i mig superat.
Tercer pam
Amb el Chromecast endollat al HDMI del televisor podeu veure la programació de la CCRTV però també de dotzenes de llocs més. Dotzenes de dotzenes. Quaranta dotzenes. Requaranta. No, més.
El dia que vulgueu. A l’hora que vulgueu.
De quin canal? No n’hi ha.
El tercer pam consisteix en oblidar el concepte canal: Tele5, La Sexta, La 2, TV3…
Això ha estat una punyalada per l’esquena. Vaig començar dient que només hauríeu d’oblidar una cosa, la TDT. I ara són dues: també els canals. He esperat fins al tercer pam confiant que, si havíeu arribat fins aquí, potser encara voldríeu continuar.
Sí?
Gràcies.
No passa res, si no hi ha canals. A les ones hi són per mor de limitacions tècniques. Els governants poden abusar del seu poder amb les teles i ràdios gràcies a l’escassetat de la TDT i la FM. Però oblideu-vos-en: a internet hi ha espai per a tothom.
(Bé, a llocs com a YouTube tenen una cosa que li diuen ‘canals’, però no són físics ni limitats com a la TDT; són just un substantiu per a fer-ho més fàcil d’entendre)
Qui vol cap escassetat? Per què limitar-se al menú havent-hi tantes cartes? Per què hem de posar espases a les mans mans dels dèspotes?
Els canals no ens convenen.
Tercer pam avall.
Quart pam
Situem-nos: no tenim TDT ni canals. Tenim televisor i una cosa que nom Chromecast. Ens ha costat l’equivalent de 3 Kg de patates ‘chips’.
El quart pam consisteix en fer funcionar el Chromecast.
És irrellevant. Just cal tenir la WiFi de casa en marxa, endollar el Chromecast a un HDMI del televisor, sintonitzar el HDMI, i seguir les instruccions a la pantalla del televisor.
És molt fàcil. Més que no pas eliminar el sobrepès que hauria suposat cruspir-se els 3 Kg de patates ‘chips’ que costa un Chromecast.
Quart pam, pim pam.
Quart pam i mig
Calia, però ha estat la CCRTV. Les seves aplicacions per mòbil i tauleta encara no funcionen amb el Chromecast.
Però no hem de perdre la esperança: La BBC y RTVE han adaptat les seves aplicacions al Chromecast, i els nosaltres no podem ser menys. Si fins i tot PornHub és compatible amb el Chromecast!
(Ho deixo anar, com qui no vol la cosa, perquè aquest es el motiu definitiu pel qual acabareu tenint-lo)
Ja adaptaran l’aplicació. Paciència, que som un país petit i des de dalt d’un campanar, sempre es pot veure el campanar veí.
Mentre, podeu usar el navegador Chrome al portàtil –o l’ordinador de sobretaula– i allò que vegeu a una pestanya del navegador també es veurà al televisor amb el Chromecast. Ara ja sabeu perquè l’invent nom Chrome-cast.
Ja està, no hi ha més pams.
Si a partir d’aquí no veieu i escolteu tots els programes en català del món, és perquè no voleu portar-li la contrària al Báuza.
(Després del PornHub, aquest és el meu darrer cartutx)
Ah, també podeu comprar un Apple TV pel triple i fer menys coses, vosaltres mateixos. Apple no vol porno.
El darrer pam
Primers minuts del Chromecast
Si heu arribat fins aquí, ja no ve d’un pam.
(Excepte els applefanboys, que ja estaven mosca per tant Chromecast de Google, i en llegir la darrera frase del pam anterior han tancat la plana mentre cridaven ‘troll’)
Un cop tingueu el televisor chromecastejat per a escoltar i veure postcast, descobrireu que hi ha moltes més coses que no pas als canals de la TDT. Des de programes fins a comunitats que escriuen subtítols en català per coses que no imagineu.
Descobrireu els editors.
Els canals ja no són l’important. Ara ens fixem en empreses que produeixen programes. CCRTV és un productor més. Un editor. De catalans n’hi ha molts més. I de Mallorca. De Formentera. Fan programes per a tot el planeta. Sense cap limitació territorial ni governamental. Fora dèspotes de l’audiovisual. Editors independents. Cadascú té un estil. Televisió indie. En català o no. Subtitulada. La nostra oïda s’avesa a la música de més idiomes que no pas els que trobàvem a la TDT mainstream.
No és tant estrany: quan entrem a una llibreria, hi trobem llibres de molts editors. Seleccionem. Doncs això mateix.
El comandament només l’agafeu per connectar i desconnectar el televisor. Ara governeu l’aparell amb aplicacions compatibles amb Chromecast als mòbils i tauletes: els nostres, els dels visitants que s’han connectat a la WiFi de casa i ens descobreixen nous editors. És molt més que no pas un comandament a distància. Cadascú el seu, allà on es trobi. On hi hagi connexió i televisors. Per si no n’hi ha, carregats a la tauleta o el mòbil. Conduint, amb postcast de veu al cotxe.
Seleccionem els programes entre una gran abundància d’oferta. De la mateixa manera que sempre hem seleccionat llibres entre centenars de títols nous cada any. Tenim editors predilectes. A casa, cada persona llegeix un llibre diferent; ara també veu o escolta un postcast diferent. Potser és el mateix, però porten ritmes diferents: un escolta tres capítols de cop i l’altre, més metòdic, només els dijous i dissabtes.
Podem escollir el nostre ritme perquè els editors (abans emissores) posen a la xarxa els programes de 20 en 20 capítols. O de 32 en 32. Com sempre ha estat amb els llibres: tots els capítols de cop. Els fascicles no tenen sentit. Eren una dosificació comprensible a la TDT i la FM, car hi havia limitacions tècniques d’espai horari. A internet ningú no limita res perquè no cal. Teniu ràdio i televisió a la carta en tots els sentits: dies, hores, programes i llocs.
De tant en tant veieu un postcast junts. Té un sol capítol i sempre se n’ha dit cinema. La resta sol ser individual:
El padrí ha fet una selecció de programes de construcció, i està fascinat amb les obres dels xinesos. Escolta la versió postcast de les noticies, perquè no té la vista per llegir. Ho fa al llit, a primera hora del matí, amb els auriculars. Dorm poc, coses de l’edat. Amb la tauleta gran, perquè pot ampliar molt els gràfics.
La padrina està tornant a veure Dallas. Se suposa que cada matí hauria d’estar davant el matinal de la TDT, però això és per velles que no han descobert el postcast. Als matins ella va al gimnàs, i allà n’escolta un d’història. En anglès. Doncs sí, mai no és tard per aprendre idiomes i els subtítols del Dallas ajuden molt: «Sue Ellen, el teu marit s’està morint i tu mentrestant fent el pendó vés a saber per on!» sona molt diferent en versió original.
Els petits segueixen un grapat de youtubers als mòbils. Tots neden en l’abundància audiovisual amb les tauletes, mòbils i el televisor…
El televisor…
Sí, amb el Chromecast endollat al HDMI. Aquell que el bocamoll del Bitassa a Lloure deia que podem aprofitar (encara).
Doncs passa que que a casa és una falta de respecte connectar-lo per posar el capítol 32 de la sèrie X. Com llegir en veu alta el final d’un llibre que potser després llegirà la resta de la família. No està bé i ningú mai no connecta el televisor. Per respecte.
A la sala comú cap pantalla no és el centre. La decoració és una altre: butaques i sofàs chaise longue per estirar-se a veure i escoltar postcast amb les tauletes i mòbils. Alguns a la sala comú, altres a la seva habitació. A la terrassa o jardí. Ja no cal cap televisor. Tampoc no cal cap programació inflexible a la TDT governada per cap dèspota.
Com Báuza.
Va ser ell qui ens va obrir els ulls.
I vam anar a pams, que és com es fan les coses al nostre país.
Amb seny.
(O no)
Qui diu que govern del PP ha fet poc per les noves tecnologies i el sector audiovisual de les illes?
